Dilluns, 01 de Novembre de 2010 20:44

PLATÓ (accedir al text en format pdf)

CONTEXT HISTÒRIC (evolució social d'Atenes al s. IV a.C.)

El s. IV a.C. a Atenes està marcat per les conseqüències de la derrota d´Atenes a la guerra del Peloponès. L´any 404 a.C. cau Atenes i això significa l’esfondrament de tot el món intel·lectual bastit per Pèricles. El s.IV és un moment de crisi i reconstrucció. L’idealisme i la teoria política de Plató (el filòsof-rei com a unió de poder i saber) és incomprensible fora d´aquest marc social. La mort de Sòcrates l´any 399 a.C. simbolitza en certa manera la decadència espiritual viscuda com un drama personal però amb repercussió global, perquè vol dir que la ciutat ja no té capacitat per suportar la crítica. Atenes, que s’havia construït al voltant del debat i discussió a l´Àgora, ja és incapaç d’assumir la provocació i la llibertat de pensament que representa Sòcrates. Plató serà molt conscient d´aquesta crisi.

El s. IV és una època de crisi de l´Àgora i pateix lluita de classes molt forta. La guerra del Peloponès ha trencat l´equilibri tradicional de la vida a Atenes. Els pagesos pobres s'arruïnen per causa de la guerra, es veuen obligats a malvendre les seves terres als grans terratinents, i emigren a la ciutat, provocant un augment de l´atur i de la proletarització; els rics organitzen una mena de clubs polítics anomenats HETARIES i els pobres busquen també organitzar-se pel seu compte a les anomenades THIASIES que al principi eren grups o confraries religioses i van anar evolucionant fins a esdevenir en una mena de sindicats d´artesans.

Fins i tot es nota una decadència de la família (no endebades Sòcrates havia estat acusat de corrompre els joves) i de ser crític respecte a la tradició. El pensament de Plató cal inscriure’l en aquesta circumstància política i social. El conservadorisme polític palès en la seva obra és inseparable de la sensació de decadència que es nota arreu. Com a conseqüència de la derrota hi ha una crisi intel·lectual a Atenes i Plató n'és un exponent privilegiat. La teoria de les Idees, fins i tot, pot ser interpretada políticament com a recerca dels models morals perduts amb la decadència de la ciutat.

PLATÓ: BIOGRAFIA

La vida de Plató pot resumir-se en cinc grans qüestions, que interpenetren biografia i obra:

1. FAMÍLIA ARISTOCRÀTICA.

Va néixer a Atenes l´any 427 aC., un any després de la mort de Pèricles. Pertanyia a una família de la noblesa tradicional. El seu vertader nom era Aristocles. "Plató" és un sobrenom que significa: "el d'esquena ampla". Per part de pare té com a avantpassats el darrer rei d´Atenes, i la seva mare estava emparentada amb Soló, legislador llegendari de la ciutat i membre del grup dels set savis. Dos dels seus oncles per part de mare, Càrmides i Críties, van formar part dels trenta tirans proespartans. El fet de pertànyer a una família aristocràtica va fer que fos educat pels millors mestres de l´època. Els seus vincles familiars, així com l´educació que rebé, li donaren l´oportunitat d’introduir-se aviat en els principals grups polítics d´Atenes.

2.INFLUÈNCIA DE SÒCRATES. ("El més just dels homes")

Plató va ser al principi alumne del sofista Cràtil, seguidor d´Heràclit i posteriorment de Sòcrates. Si hem de creure el que ens explica a la Carta VII, que és una mena d'autobiografia seva, de jove se sentí cridat per la poesia i la política, però, quan als divuit anys conegué a Sòcrates, el seu mestratge i el seu exemple el trasbalsaren tant que va estripar tots els drames que fins llavors havia escrit i decidí dedicar-se a la filosofia. Diversos esdeveniments consecutius: El govern dels trenta tirans, el breu període de fràgil estabilitat democràtica que el seguí i, especialment, la injusta condemna de Sòcrates el portaren a creure en la necessitat d’una profunda reforma de la vida pública.

Sòcrates era 40 anys més gran que ell. Plató fou el deixeble més conegut de Sòcrates, però possiblement no pas el qui el seguí més al peu de la lletra. Plató fa més una versió original del socratisme que no pas una continuació estricta. No va estar present en el grup d'amics que van acompanyar Sòcrates quan aquest prengué la cicuta.

EXILI: RELACIÓ AMB ELS PITAGÒRICS.

Després de la mort de Sòcrates, Plató inicià un llarg període de viatges fins l´any 361. Visqué a Mègara (d´on era el seu amic, el matemàtic pitagòric Euclides), Corint, Egipte (on possiblement va conèixer la doctrina dels sacerdots del país), i Tarent. És en aquesta darrera ciutat on conegué al pitagòric Arquites, qui, a més d´exercir una forta influència en el seu pensament, el posà en contacte amb Dionís I, tirà de Siracusa. Plató recull dels pitagòrics que la matemàtica és el model de ciència demostrativa. També la creença que hi ha dos nivells de realitat diferents:

1.Nivell dels objectes.

2.Nivell del concepte.

La "Teoria dels dos móns" té antecedent pitagòric (diferència entre el nombre i l'objecte). També el van influir en la idea de crear un grup de deixebles. L'Acadèmia platònica recull el model de la comunitat pitagòrica

4.VIATGES A SIRACUSA (Reforma de la Polis)

Va concebre un model ideal d'estat, que tractà de portar a la pràctica a Siracusa, on governava el tirà Dionís el Vell. Però el pas de la teoria a la pràctica va ser difícil: Dionís era un dictador terrible, acabà barallat amb el filòsof, el feu tancar presoner a les pedreres de Siracusa i finalment vengué Plató com a esclau. Rescatat casualment per un amic, tornà a Atenes l´any 387 a.C. on fundà l'Acadèmia.

Quan Dionís II puja al tron de Siracusa, Plató fa un segon viatge per intentar una altra vegada organitzar-hi el seu Estat ideal, el 367 a.C. fracassa per segona vegada. El 361 a. C. és convidat insistentment per Dionís II i encara fa un darrer viatge, que tampoc no és satisfactori. Després d´aquest tercer intent, s´establí definitivament a Atenes i es dedicà en cos i ànima a la seva vocació literària i docent fins que morí, l´any 347. Plató creu que s'ha d'instaurar l’aristocràcia o dictadura del filòsof-rei, només pot governar bé aquell qui coneix la Idea de Bé. El poder i el coneixement han d'anar de la mà i el governant no pot ser un qualsevol. El govern només el mereix el qui sap, el qui ha dedicat la vida a esbrinar les Idees i a purificar l'ànima.

5.ACADÈMIA PLATÒNICA (La creació d'un espai dedicat a la saviesa)

Rep aquest nom per haver estat fundada per Plató als jardins consagrats al heroi atenès Academos. La principal funció de la comunitat era la del culte a les muses però junt amb ell es va desenvolupar una intensa activitat filosòfica i científica, aquesta última especialment a les esferes de la matemàtica, la música, l´astronomia i la divisió i classificació, totes elles considerades per Plató com introducció a la dialèctica.

L´Acadèmia Platònica va tenir una llarga vida; de fet persistí fins el 529 d.C. en que fou tancada pel decret de l´emperador Justinià. Tradicionalment es distingeixen tres etapes en la vida de l´Acadèmia.

1. Acadèmia Antiga: que té com a principal representant a ESPEUSIP ( ca 407/339 a.C.); predominen les idees pitagòriques, s´insisteix en el poder cognoscitiu de la percepció, s´investiga els graus del saber i apareixen alguns traços ascètics barrejats amb altres hedonistes.

2. Acadèmia Mitjana: Té com a principal representant a ARCESILAU (ca. 315/14- ca. 241/40)

Característics d´aquest període són l’antidogmatisme i l´escepticisme moderat en la teoria del coneixement.

3. Acadèmia Nova: Té com a principal representant a CARNÈADES (ca.214-129).Aquest període no es distingeix molt del anterior, però afegeix a l'antidogmatisme el probabilisme.

INFLUÈNCIES QUE VA REBRE PLATÓ.

Sòcrates:

L’aspecte pràctic i el mestratge en filosofia: la problemàtica moral. Plató creu, com Sòcrates que la filosofia té per funció esbrinar què és el Bé i en general què són els conceptes, que coneixem per introspecció.

De la formació socràtica del concepte, Plató passa a buscar el coneixement de les essències de les coses. Sòcrates només s’interessa per un tema: què és la moral?. Plató afirma que hi ha un model, idea, de cada concepte, no només dels conceptes morals.

Plató rebutja radicalment, igual que el seu mestre, la influència relativista dels sofistes: el Bé per a Sòcrates com per a Plató ha de ser un absolut, no pot dependre de convencions ni de pactes, sinó que s'ha d'imposar per la seva pròpia força.

Tot i el mestratge de Sòcrates va marcar profundament el pensament platònic, no podem desestimar altres influències, que es manifesten al llarg de la seva obra, integrades, si es vol, dins d’un sistema molt personal.

Parmènides:

Converteix la identitat parmenídia entre ser i pensar, n la identetitat entre ser i idea.

Plató es pregunta també pel ser, recollint la diferència entre el ser (forma pura) i els ens (canviants, corruptibles).

Heràclit:

Com ell, Plató accepta l´existència al món sensible, i postula una interpretació intel·ligible (mitjançant el logos en l´un, les idees en l´altre) de la realitat. Si Heràclit considerava que el logos és la unitat dels contraris, Plató defensa la unitat a través de l’existència de les Formes pures (idees)

Plató afirma, com Heràclit que sobre les coses sensibles en moviment constant no es fomenta la ciència.

Defensa la relativitat del món físic.

Plató intenta solucionar la contraposició Heràclit-Parménides dient que el món sensible és heraclità (tot canvia) mentre que el món intel·ligible és Parmenidià (les idees són, amb un valor absolut).

Pitagòrics:

N’assumeix aspectes místico-escolars. Amb algunes diferències, passem de la congregació pitagòrica a l´Acadèmia.

Accepta l’origen celest i preexistent de les ànimes. Inferioritat del cos. El cos és la presó de l’ànima (Cràtil 400 b). Creu en l’immortalitat i la transmigració de les ànimes.

Defensa que la virtut allibera l’ànima.

Assumeix la mística dels nombres, tan present en els pitagòrics, té ressons en Plató, des del moment que considera la matemàtica com un estudi previ, però obligatori per accedir a la filosofia.

Dóna gran importància a les matemàtiques; el model del coneixement veritable és el matemàtic i per ingressar a l’Acadèmia era condició imprescindible saber matemàtiques.

SÒCRATES / PLATÓ.

A part de les influències intel·lectuals, Sòcrates és el model d´home just, bo i per sobre de qualsevol circumstància moral. A la Carta VII diu que Sòcrates fou: el més just dels homes. Tot i que Sòcrates no va ser l’únic filòsof que el va influir si que és el més important i el protagonista de tots els diàlegs excepte l´últim (Les Lleis). Plató abans de ser deixeble de Sòcrates, havia estat influït pel sofista Cràtil que estava molt interessat pel tema de les definicions però quan coneix a Sòcrates, rebutja a Cràtil perquè el considera relativista.

La importància que donava Plató al tema de la definició arranca de Cràtil, tant com de Sòcrates. Distingir entre doctrines socràtiques i platòniques ha estat un dels temes més complicats de la història del pensament.

A l´època medieval pensaven que Plató era com una mena de secretari o de copista de Sòcrates. A partir del Renaixement, quan es disposa dels textos grecs dels diàlegs, es fa evident que Plató és un pensador original i es tendeix a pensar que Plató utilitza Sòcrates com si fos una màscara, per expressar idees que no són socràtiques sinó platòniques. De fet Plató no és mai fidel a la lletra del socratisme, l’hi interessa l'esperit crític més que no el detall biogràfic. Els diàlegs de Xenofont en què apareix Sòcrates són globalment molt més respectuosos amb la història concreta.

Plató fabula bastant, però literàriament és d'una qualitat incomparable. Sòcrates és el protagonista dels diàlegs per dues raons fonamentals:

Plató fa un homenatge al mestre; la ciutat l'ha matat però no pot impedir que continuï enraonant a través del seu deixeble.

Sòcrates serveix també a Plató perquè posa en boca seva idees polítiques molt reaccionaries.

Hi ha dues diferències bàsiques entre Sòcrates i Plató.

1. Per una banda Sòcrates només es planteja problemes d´ètica o moral (què és el bé? què és la justícia?,...).En canvi en Plató hi ha tota una teoria metafísica (la teoria de les idees).Tota la teoria del coneixement (teoria de la anàmnesi: conèixer és recordar) i sobretot tota la teoria política que és la República (la teoria del filòsof-rei).

2. Diferencia en la teoria política. Per Sòcrates la millor manera d’intervenir en la societat no és la política sinó la didàctica, és a dir, es tracta de ensenyar individualment a cada home a ser millor. Quan tots els homes siguin justos la ciutat també ho serà. En canvi Plató creu que la societat només pot transformar-se a través de la política. El canvi moral no pot ser individual sinó col·lectiu. El lloc que Sòcrates destinava a l´autoconeixement moral individual, Plató el dedicava a les lleis col·lectives.

Hi ha un text de Diògenes Laerci que recull una tradició sobre la diferència entre Sòcrates i Plató: Es diu també que Sòcrates, en oir la lectura del Lisis, comentà: "Per Hèracles, quantes boles posa a la meva boca aquest jovenet". Car va escriure en aquest diàleg no poques coses que Sòcrates no havia dit mai. (Diògenes Laerci, 3, 35)

OBRES DE PLATÓ. (periodització)

De Plató es conserven tots els seus diàlegs i la Carta VII que és una mena d´autobiografia, dedicada als seus deixebles de Sicília.

Conservem tots els diàlegs (totes les obres exotèriques: totes les obres escrites pel públic, fora de l´Acadèmia); en canvi no conservem cap de les obres esotèriques que eren les obres fetes per al debbat a l’interior de l´Acadèmia (situació inversa a la d´Aristòtil).

Tots els textos que ens han arribat de Plató, excepte dos (Apologia de Sòcrates i Les lleis) són diàlegs en què Sòcrates és el protagonista, i enraona amb altres ciutadans, sofistes,...

La intenció del diàleg no és fer un tractat sobre un tema sinó que vol reproduir l´ambient de conversa íntima de Sòcrates amb els seus amics.

El diàleg contrasta amb el discurs dels sofistes. El diàleg pretén recollir l'ambient de carrer, reproduir el batec de la vida de carrer més que no pas un discurs ... és més àgil que el discurs. De vegades als diàlegs s'expliquen també mites per posar en clar un concepte boirós.

El diàleg és una obra literària; vol tenir una forma d´expressió àgil, dinàmica.

Cada diàleg és independent. Generalment es parla d’un concepte però en alguns diàlegs apareixen més d’un tema (creuats) sobretot als diàlegs de joventut.

Els diàlegs s'ordenen cronològicament en 4 períodes:

1.Joventut ("Apologia de Sòcrates""Critó""Carmides"..)

2.Transició ("Gorgies""Menó""Hípies I,I""Cràtil"....)

3.Maduresa ("Banquet""Fedó""República""Fedre"...)

4.Vellesa. ("Sofista""Polític""Lleis"..)

Joventut: Obres molt àgils, el diàleg és molt viu, sovint són obres poc ordenades, es passa d’un tema a altre i el final queda tallat. La figura de Sòcrates és molt present , el Sòcrates històric apareix força ben documentat. Hi ha ambient de carrer, es recull tal com era la conversa en època de Sòcrates.

Transició: Els diàlegs són escrits abans del primer viatge a Siracusa. Generalment es toquen qüestions de tipus polític. El Sòcrates històric comença a desaparèixer. Temes clarament platònics molt conservadors.

Maduresa: Obres literàries més perfectes. Tenen l'estructura de la tragèdia grega. Sòcrates és el protagonista únic; això vol dir que les seves tesis són les que s´acabaran imposant i els altres personatges son deuteroagonistes, posen les qüestions que Sòcrates contesta. En aquests diàlegs es veu molt clar el procés de dialèctica ascendent: pas de l´opinió al saber (ciència). Aquests diàlegs estan escrits en els moments fundacionals de l´Acadèmia.

Vellesa: Va de la mort de Dió a la mort de Plató. Diàlegs de tipus pessimista, apareixen molts mites, referències a la divinitat. Aquest període estilísticament les obres tendeixen a ser monòlegs (frases més llargues, pesades). Hi ha una autocrítica de la "Teoria de les idees" i al final a la última obra fins i tot arriva a desaparèixer la figura de Sòcrates ("Les Lleis").

CARACTERÍSTIQUES DEL DIÀLEG.

Els diàlegs o la dialèctica socràtica era sempre una conversa orientada a la recerca de la veritat. A través del diàleg es passa de l´opinió (doxa) al saber (episteme).

Amb Plató el concepte de dialèctica es complica una mica més. La dialèctica té també com a finalitat, igual que amb Sòcrates, ajudar-nos a passar de l´opinió a la idea, però es configura com un tipus de ciència, vol ser un saber rigorós. La dialèctica platònica és el perfeccionament de l'ànima que es realitza a través del diàleg orientat. Participar en un diàleg és fer un compromís amb la recerca del Bé.

El diàleg platònic esta al servei de la figura de Sòcrates que apareix com un personatge guiat per la veu del DAIMON (veu de la consciència) però fonamentalment el que pretén és que l’ànima del que participa a la conversa arribi a separar-se de les opinions vulgars del món sensible i arribi al nivell de l’intel·ligible.

Podríem preguntar-nos perquè Plató escriu diàlegs. Els sofistes escrivien discursos no diàlegs. Plató en canvi inicia una forma nova d´expressió. Per què? Dues raons que ho expliquen:

· -Raó biogràfica: Sòcrates ha mort; la ciutat l´ha matat i convertir-lo en protagonista de diàlegs era una manera de reivindicar-lo. Els qui volien silenciar-lo es trobaran ara amb un Sòcrates que no callarà mai més, que continua parlant a través del diàleg.

· -Raó social: El diàleg s´acomoda a les necessitats de comunicació de la comunitat grega. Pel grec la vida és inseparable de l´Àgora. Enraonar ocupa una bona part de la vida del ciutadà. A través del diàleg platònic podem fer un tast de la vida quotidiana a Atenes.

El diàleg consisteix en un intercanvi de preguntes i respostes orientades a través del qual hi ha una recerca en comú de la veritat. El diàleg té sempre un caràcter ascendent, s´inicia de les opinions i es va passant progressivament al coneixement de la Idea.

Tot diàleg significa un esforç de purificació de l´enteniment. Per Plató aquest esforç de dialèctica és també un esforç de purificació de l’ànima.

Dialogar és fer un esforç de coneixement: passar de l’opinió a la ciència.

Per tal que es pugui mantenir un diàleg són necessàries quatre condicions:

1. El diàleg ha d´estar ben conduït a través de preguntes i respostes orientades.

2. El diàleg ha de ser sincer, els interlocutors han d´expressar sempre el que pensen, estiguin equivocats o no.

3. Les respostes han de ser coherents, ben argumentades. No han d´entrar recíprocament en contradicció.

4. La marxa del diàleg exigeix que hi hagi acord entre els participants.

El denominador comú d´aquestes quatre condicions és la sinceritat i la recerca de la veritat. Si faltessin aquestes condicions el diàleg seria un pur exercici de retòrica o de sofística: un pur joc d'opinions retòric.

Etimològicament en grec la paraula diàleg significa: dia (mútuament) logos (paraula, raó). El diàleg és un esforç en què mútuament intentem descobrir la raó. Per tant, el diàleg procura fer-nos superar les pures opinions i és també un instrument de millora de l’ànima.

CARACTERÍSTIQUES DE LA DIALÈCTICA.

En el pensament de Sòcrates les paraules "dialèctica" i "diàleg" eren sinònimes. La dialèctica és un diàleg orientat a la recerca de la veritat.

Amb Plató el concepte de dialèctica agafa un significat més complex. És la tècnica de coneixement per excel·lència. La dialèctica és la forma a través de la qual, en la conversa l’ànima es purifica i passa del món sensible (opinions) al món intel·ligible (veritat en si, forma pura, idea).

La dialèctica té 6 característiques:

1. Tècnica d’investigació i no de demostració: Vol dir que és un procés de recerca a través del qual l’ànima es purifica a la recerca de les idees.

2. És un coneixement no hipotètic: Vol dir que el progrés en el perfeccionament de l’ànima es fa palès a través de la millora de la vida moral i en la recerca del bé.

3. Implica una Apologia: Defensa que el sentit de la vida es troba en l’esforç de perfeccionament envers el món de les Idees.

4. És ascendent: Significa una pujada a un nivell millor de coneixement que és el món intel·ligible.

5. És positiva: Desemboca en un coneixement consolador. Vol dir que el qui culmina el procés obté com a recompensa de veure el món pur i perfecte alliberat de la pura.

6. És racional: Vol dir que rebutja la mística i implica un reforç fet a través de l´enteniment com ho demostra el fet que les matemàtiques siguin la porta d´entrada al món de les formes pures.

PER QUÈ ELABORA PLATÓ UNA TEORIA DE LES IDEES?

Al llibre primer de la Metafísica, Aristòtil ens diu que:

1.- Plató creia que les Idees existien per sí mateixes.

2.- Plató creia que les Idees estaven fora de l'espai i fora del temps.

per tant les Idees no són coses, sinó entitats universals, immortals i perfectes: són les formes pures, els models o arquetipus de les coses.Podríem preguntar-nos, però, per què apareix la teoria de les Idees -que és el nucli del pensament platònic. Hi ha diverses interpretacions possibles:

1. - Plató intenta respondre a un problema lingüístic: Vol explicar per què els signes convencionals (orals o escrits) tenen significats fixos. Aristòtil afirma que "el que ens passa a l'ànima [avui en diríem: el significat] és sempre igual però els signes canvien". Plató anomena Idea a allò que no canvia. Podem dir "table", "taula" o "mesa" però la Idea és sempre la mateixa; no depèn de com en diguéssim. Si no hi ha entitats fixes (Idees) i alienes a l'espai i al temps, tampoc no hi haurà llenguatge. Plató hauria volgut dir que, malgrat que canviï el significant, el significat no canvia.

2. - Plató intenta donar una resposta al problema de l'episteme (ciència, saber): Hi havia un model sofístic de ciència o de saber (episteme). El saber per als sofistes era allò pràctic, útil, que funcionava...). Plató, en canvi, diu que d'allò que canvia i que es transforma mai no en podrem fer ciència. La ciència ha de tractar d'allò que és perfecte, universal i immutable. Les Idees en Plató (i la "essència" en Aristòtil) constitueixen un esforç de fixar el que és l'estatut de la ciència: ciència és el coneixement rigorós, que no varia. Per això Plató distingeix dos móns: per una banda el que és món sensible (pura opinió, doxa) i per l'altre el món del saber rigorós (ciència, episteme). Les Idees que tracten de l'universal i de l'immutable són el coneixement més perfecte que hom pot assolir.

3. - Plató vol fer una teoria del coneixement: Les Idees perfectes exigeixen un coneixement perfecte. Per a Plató conèixer és recordar. Tenim un coneixement de les Idees perquè l'ànima és immortal i ha estat en el món de les Idees... el nostre coneixement no és, com volen els sofistes, equívoc i manipulable, sinó que és capaç d'assolir la perfecció perquè no coneixem amb els sentits (món sensible) sinó amb l'ànima immortal (que pertany al món intel·ligible).

4. - Plató elabora una teoria de la dualitat religiosa (soma-sema): L'anima (psique) té uns continguts del coneixement que li són propis: les Idees. L'ànima és immortal (els arguments per justificar la seva immortalitat es donen al llibre X de La República) i per això el coneixement propi de l'ànima (les Idees) és superior. Al Fedó es diu que es fa filosofia per a la mort; les Idees serien en aquesta perspectiva (que prové del poeta Teognis) un coneixement de l'Absolut diví; i de fet Plató diu sovint que la idea de Bé és divina.

Com totes les grans filosofies, la Teoria de les Idees de Plató és absolutament rica en significacions; ens fa pensar i ens obliga a situar-nos, a cadascú de nosaltres, en la perspectiva filosòfica i especulativa. Les diverses interpretacions del pensament platònica (al capdavall lectures fetes segons la nostra comprensió del platonisme) tenen l'interès d'obligar-nos a pensar.

QUÈ SIGNIFICA IDEA EN PLATÓ?

La paraula grega eidos es tradueix generalment per Idea. Però la nostra comprensió comuna i actual del mot "idea" és molt diferent a la que tenia Plató. Per a qualsevol de nosaltres una "idea" és un "contingut mental", un acte subjectiu de la ment, quelcom que existeix en el nostre cervell, ni que sigui d'una manera ambigua.

Però - i això és molt important- per a Plató una idea mai no és una cosa. Existeix realment, però només podem "veure-la" a través de la ment.

Eidos en Plató significa fonamentalment sis coses:

1. - El Concepte Universal d'una cosa (en la definició).

2. - L'Essència; allò que és en sentit ple (el que és per sí mateix).

3. - L'Ideal, el model, Arquetip o Forma pura de la cosa.

4. - La Causa, el perquè una cosa és com és.

5. - La Finalitat, el sentit últim i superior d'una cosa.

QUANTES IDEES HI HA?

Plató distingeix curosament dos móns: Hi ha, per una banda, el món sensible (fet de coses materials, de realitats físiques o psicològiques, d'opinions purament subjectives...) i per l'altre el món intel·ligible (fet d'Idees o Formes pures). El món intel·ligible pot ser pensat (s'hi arriba amb la reflexió moral i la purificació de l'ànima), però no en tenim, ni en podem tenir, cap experiència sensible (no el podem tocar, ni veure...). Formalment hi ha dos tipus d'Idees.

1. - Les que Plató anomena arkhai que són els primers principis de les coses: l'Ésser com a tal. Són les Idees omniabarcadores (que ho abasten tot). Les tres Idees més pures, segons els diàlegs del període de maduresa, són Bé, Eros i Unitat. També en aquest grup caldria situar-hi les Idees de propietats ("gran", "lluny") o de relacions lògiques i matemàtiques ("identitat", "proporció")

2. - Les Idees de coses concretes, el que normalment nosaltres en la parla quotidiana anomenem "idees" (idea de casa, de taula, de llapis...)

Al diàleg Parmènides, Plató insisteix a dir que no hi ha Idees de coses negatives (ex: el pèl, el fang, la brutícia). L'explicació és senzilla: una cosa negativa és una mancança (un no ésser) i per tant no poden haver-hi Idees de coses negatives perquè la Idea és ésser perfectíssim. Ni que sigui incidentalment. cal recordar que aquesta afirmació del "no-ésser" de la brutícia, de les escombraries... ha tingut importants conseqüències a l’hora de la manca d’una filosofia ecològica fins als nostres dies.

TEORIA DE LES IDEES.

És el nucli del pensament platònic; quan Plató es planteja que és l'ésser troba en la filosofia presocràtica la polèmica Heràclit-Parmènides sobre el canvi. Heràclit havia afirmat que el canvi era el logos (raó) mentre que Parmènides en el seu poema havia narrat la impossibilitat del canvi. Després, Sòcrates, oposant-se al relativisme dels sofistes, havia afirmat que cada home té un coneixement correcte de les idees ètiques i que aquest universals morals (idees ètiques) eren innates (intel.lectualisme moral socràtic).

Plató recull aquestes tres aportacions (més el pitagorisme) a la seva teoria de les idees. El problema del Platonisme és explicar que és el real; que és allò que és en si mateix.

Per Plató, la resposta al problema de l´ésser exigeix un esforç racional de distingir entre dues menes de realitats amb dos objectius diferents.

Per una banda, hi ha un Món intel·ligible (Cosmos Noetos) que és el món de les formes pures i que constitueix la realitat en sentit fort. Per altra banda, hi ha un Món sensible o Cosmos Aiszetós que és el món de les coses, el món dels fets, el món de la matèria, en el qual els objectes són còpia, imatge o reproducció de les formes pures (Idea).

El món que coneixem pels sentits (món sensible, cosmos Aiszetós)és una còpia d’un altre món: el món de les idees. En el món de les Idees es troben les formes pures ( és a dir, els models perfectes, universals i ètics).Les idees per Plató són allò objectiu, allò real en sentit ple, gaudeixen de totes les perfeccions de l´Ésser. Són úniques (per això podem parlar de LA Veritat, EL Bé, LA Justícia,..) són eternes (alienes al temps: el que ahir era just ho serà també avui i demà) i són indivisibles. Plató suposa que el món de les idees hi ha un model de perfecció, una forma pura que els objectes del món material copien, imiten o participen d’una forma més o menys perfecte. És per això que només hi pot haver ciència (saber rigorós) en el món intel·ligible i que en canvi el món sensible és només pura opinió. En el món sensible les coses que percebem pels sentits tenen diversos graus de perfecció. Són més o menys semblants a la Idea, en canvi, la perfecció de les Idees és absoluta.

En l´esquema podem resumir, les diferències entre el món sensible i el món intel.ligible de la següent manera:

MÓN INTEL·LIGIBLE MÓN SENSIBLE

-Coneixement intel·lectual (Raó, episteme) -Coneixement sensible (imatges, opinió, doxa)

Captació estructures matemàtiques. -Incapacitat captació estructures matemàtiques

-Essencies intel.ligibles i realitats permanents -Essers corruptibles i mutables immutables.

-Parmènides -Heràclit

-Principi d’unitat. -Pluralitat i dispersió.

-Èssers en sí -Participació, imatge,còpia de les Idees

-Unitat -Multiplicitat

-Idees -Coses.

En Plató trobem sempre una radical necessitat d´ordre. No seria possible entendre la diferència entre món sensible si prèviament no afirméssim que existeix un món intel·ligible que unifica i dóna ordre a la pluralitat i dispersió de les coses sensibles.

El món sensible és el que percebem pels sentits. Allà trobem les coses belles, els actes justos,..etc.És a dir, diversos graus de la bellesa o de la justícia que són realitat intel·ligibles. El món sensible es aparença, pluralitat, dispersió, però no seria possible comprendre aquesta diversitat de la matèria si no existís un concepte, una idea que la unifiqués." El món sensible és contingència (pot existir o no existir). En canvi el món intel·ligible és necessitat.

Per arribar al món intel·ligible només hi ha un camí. El camí és la perfecció de l’ànima a través de la dialèctica.

El món intel·ligible no el podem conèixer a través dels sentits perquè és espiritual. Per passar del sensible a l’intel·ligible cal un procés de purificació de l’ànima que s´anomena dialèctica ascendent.

En el Llibre VII de La República que és el llibre en el que se'ns explica el mite de la Caverna, apareix el tema de la dialèctica ascendent, a través de l’al.legoria de la línia, que és el procés a través del qual l’ànima se separa del sensible i progressa envers el coneixement de les idees.

El procés de pujada, ascensió del món sensible al món intel.ligible, s´anomena dialèctica ascendent i a través d´ell arribem al coneixement de les idees pures, de la raó. Però la dialèctica ascendent serveix per fer posteriorment un procés de dialèctica descendent (de caire antropològic).

TRES IDEES BÀSIQUES EN PLATÓ

· Idea de Bé: entre les idees pures, la superior és el Bé. El Bé és la idea de la raó per excel·lència. Plató utilitza la paraula agathon que no vol dir només el que nosaltres entenem per bé moral o acció bona sinó a més significa excel.lència màxima i també el que és escaient o apropiat. La idea de Bé aplicada al món social i a la política s´identifica amb la idea de Justícia. [Justícia= Bé].

Plató compara la idea de Bé amb el Sol. El Sol il·lumina i dóna vida a totes les coses. També la idea de bé il.lumina i dóna sentit a totes les altrs Idees.

El Bé proporciona existència, identitat i perfecció a totes les coses cognoscibles.

És el principi de perfecció de les coses. Les idees són bones, expresen el Bé. El Bé no és una idea com les altres. Vindria a ser una super-idea ja que és el principi i la fonamentació de totes les altres.

Eros: Per sota de la idea de Bé hi ha la ides de Eros (amor). L’amor ens porta al coneixement del Bé perquè les idees són bones.

· L’amor és la força que ens porta al coneixement i el motor de la dialèctica ascendent.Progressem en el coneixement perquè estimem les idees.

· Hi ha dos tipus d´amor diferent:

1º L´amor als cossos, aquest no és l´amor autèntic perquè el cos pertany al món sensible i tot el que pertany al món sensible és degradat i inferior (Afrodita Pandèmia és el seu símbol).

2º Hi ha un tipus d´amor suprem: l´amor de l'ànima. És l´amor superior a través de l´amor de les ànimes arribem a l´amor de les Idees. El seu símbol és Afrodita Urània. Les coses sensibles manifesten part de la seva bellesa que provoca en nosaltres l´Eros. L´amor o l´apetència de la bellesa mateixa. Totes les coses aspiren per l´Eros el seu arquetipus o model que és la forma pura, és a dir, a la representació ideal d´elles mateixes.

L’ànima humana aspira també a la realització del seu ideal però, com que l’ànima és de naturalesa espiritual, la seva màxima perfecció (el seu bé) és la vida intel·lectual, el coneixement i la ciència. Això omple de sentit l´etimologia de la paraula filo/sofos (amor a la saviesa). L'amor màxim és l'amor a la filosofia. L´amor més pur és l´amor a les idees. Al diàleg El Banquet es presenta el procés ascendent de l'amor: comencem estimant els cossos bells, es passa de l'amor dels cossos a l'amor a les ànimes i de l'amor a les ànimes a l'amor a les Idees.

L'Amor en Plató té l'estructura contrària a la de l'Amor cristià (els cristians mai no parlen d'Eros, sinó d'Agape). Per a Plató l'amor va de baix a dalt. Per als cristians va de dalt (Déu) a baix (homes). Els homes ens hem d'estimar perquè Déu ens estima fins al final.

Idea de Unitat: D'origen pitagòric. La Unitat apareix com una característica fonamental de la idea de bé. El bé és U, si una cosa és bona és una. Cada idea unifica múltiples coses, còpies d´ella. Ara bé, les idees són al seu torn múltiples. Per tant, necessitem la idea d’unitat per unificar la multiplicitat de les Idees. Per sota de la idea de unitat hi ha les idees de polaritat que són aquelles en que una implica l´altre. Idees de polaritat són per exemple: Igual/desigual, idèntic/diferent, moviment/repòs, Generació/corrupció.

EL PROBLEMA DEL BÉ

La Idea del Bé és l'objecte últim del coneixement filosòfic; sense la visió del Bé al capdamunt de la recerca de la veritat, la filosofia estaria mancada d'una visió de conjunt, que li permet relligar tots els coneixements (matemàtica, astronomia, música...) i sobretot relligar les idees que la dialèctica permet copsar.

El Bé és causa universal: Al llibre VII de la República, Plató ens diu que el Bé és la causa de l'ordre i de la bellesa en el món. El Bé és, efectivament, allò que disposa les coses per al millor, i que els dóna un ordre i un sentit. El Bé ordena les coses amb intel·ligència. No podriem comprendre l'ordre intel·ligent del món sensible (celestial i terrestre) per una combinació fortuïta dels seus elements materials. Només les realitats immaterials (les Idees o formes pures), poden donar forma, ordre i sentit a la matèria del món sensible. Però al mateix temps les Idees que formen el món intel·ligible, només existeixen i tenen sentit en relació al Bé. El Bé és la Idea que uneix les Idees entre elles, la finalitat a la qual tendeixen el món intel·ligible i el món sensible.

El Bé constitueix el fi que persegueix qualsevol ésser. I aquest Bé és còsmic: només cal pensar, per exemple, a què tendeixen els astres divins en llurs revolucions. Segons Plató també els astres aspiren a reproduir el que és bo i perfecte. El més petit ésser vivent cerca també el seu Bé; és a dir, pretén reproduir i perpetuar la vida, o dit d'una altra manera, pretén convertir-la en eterna i immortal. I en l'home?. Cadascú de nosaltres desitja també el Bé, però s'atura en béns petits, limitats (el bé de la salut, el bé dels honors, els béns materials...). El bé de l'ànima només pot consistir a elevar-se fins a la contemplació del Bé. I la contemplació del Bé (el sol en el mite de la caverna), és per al filòsof l'objecte últim de la ciència de les idees que anomenem també la dialèctica.

La dialèctica i el Bé: La contemplació del Bé és imprescindible al filòsof, si no vol convertir la dialèctica en un joc gratuït i estèril. L'ànima no pot tenir una intel·ligència perfecta de la Justícia, de la Bellesa, o de qualsevol de les altres Idees, si no s'adona del que les relliga unes amb les altres. No hi podria haver comprensió de la Justícia, per exemple, si la separéssim de totes les altres Idees (la virtut, el coratge, la temprança, però també la Bellesa i totes les altres idees). Separada del món intel·ligible que és d'on treu la seva llum, una Idea no podria ser plenament coneguda per l'ànima. La llum de les idees prové de la idea de Bé, que ho il·lumina tot. Altrament dit, el progrés dialèctic en la recerca de la veritat (de les veritables realitats que són les Idees), ha de conduir a còpia de preguntes i respostes a la Idea pura i perfecta, de la qual depenen totes les altres: la Idea de Bé.

El Bé és, alhora, font de les Idees i font per a l'ànima de llur intel·ligibilitat [si l'ànima coneix les Idees és perquè són bones] El Bé és a la vegada la finalitat de la recerca de la saviesa i la font de la saviesa. Per dir-ho d'una altra manera: el Bé designa Déu. És al mateix temps terme suprem del coneixement i garantia última de la veritat d'aquest coneixement. Però no és un Déu mitològic o astral, o un objecte de culte determinat. El Bé no és quelcom que s'ha de creure cegament per arribar al principi de la filosofia, sinó quelcom que s'assoleix per un procés llarg de coneixement. Arribar a la Idea de Bé és el sentit últim de l'impuls que ens porta a filosofar. Així podem comprendre més plenament l'afirmació de Sòcrates segons la qual ser dolent és ser ignorant; efectivament ignorar la Idea de Bé és desconèixer també la font de tota moralitat.

Només qui coneix el Bé pot actuar bé i ser un bon ciutadà. Per això el governant (filòsof-rei) ha de ser el primer especialista en la Idea de Bé.

MITE DE LA CAVERNA.

Es troba a l´inici del llibre VII de la República. Plató ens narra la penosa situació d'uns presoners lligats de peus, de mans i de coll, tancats en una cova i obligats a mirar constantment a una paret del fons on només de tant en tant es projectaven les ombres d’unes persones que passaven il·luminades per un petit foc i projectades a través d’una mampara com la dels titellaires. Els presoners tancats a la caverna acaben tenint una visió incorrecta de la realitat i confonent el món de les ombres amb la realitat.

Un dia, un d´aquests presoners és alliberat i aconsegueix sortir de la caverna: a través d’un procés gradual i dolorós aprèn a distingir entre les ombres i els objectes que les provoquen.

Finalment aquest presoner pot acabar sortint a l´exterior i contempla que a fora de la cova hi ha un altre món molt més ple i dominat per la llum del Sol infinitament més potent que la petita llum del foc que il·luminava la cova.

Amb aquest mite Plató ens vol explicar el procés de dialèctica ascendent fins a arribar a la idea de Bé (la llum del Sol) i el pas des del món sensible ple d´errades (món de la caverna) al món intel·ligible , món de perfecció (món exterior).

Amb el mite de la caverna, Plató està fent una reflexió sobre quin ha de ser el paper del filòsof. Purificar l’ànima per arribar al món de les Idees i a la idea de Bé. L'autèntic savi (filòsof) és el que a través d’un procés difícil i dolorós abandona l´opinió (món sensible, ombres) i s’adreça a la idea de bé.(simbolitzada pel Sol).

Però el mite no acaba aquí. L'home que ha vist la llum del Sol (que ha conegut les Idees) no es limita a contemplar-les passivament sinó que vol transmetre aquest coneixement i divulgar-lo entre els homes que encara resten a la foscor de la caverna.

Volen fer a tothom partícip de la idea de bé, és un símbol d´autèntic filòsof. Per això aquest home que ha conegut les Idees torna a la cova però els individus esclavitzats en les ombres no poden creure que existeixi un món superior i finalment el maten. És possible que amb aquest mite es vulgui explicar (expressar) l´actitud de recerca de la veritat que va acabar provocant la mort de Sòcrates. Per tant en el mite de la caverna tenim dues menes d´interpretacions:

1.-La Teoria del coneixement o dialèctica ascendent fins arribar a la idea de Bé.

2.- Una interpretació antropològica i política sobre el paper del savi.

EL PROBLEMA DE L’ÀNIMA I EL CONEIXEMENT (Teoria de la anàmesi)

Per Plató l´home és un compost de dos elements (cos i ànima). El cos és una identitat purament sensible, ha estat format pel Demiug que és un petit déu d´origen pitagòric. Segons els pitagòrics el Demiug va crear el món sensible donant-li formes geomètriques.El Demiug va crear el món amb matèria i per tant el va fer imperfecte, canviant, mutable,...etc. En canvi les ànimes no són matèria. En el diàleg "Alcibíades", Plató ens diu: L'home és ànima i el cos és la seva presó.És el tema del soma/sema (soma= cos; sema= presó) L'ànima no és matèria a diferència del cos.

En Plató el coneixement és sempre una espiritualització: constitueix un procés de purificació de l'ànima. L'Ànima ha viscut en el món de les idees per tant no és matèria però viu empresonada en el cos, que si que és matèria.

En Plató el coneixement és sempre explicat com un record o una reminiscència (anàmnesi). Conèixer és reconèixer. L'ànima prové del món de les idees: ha estat en contacte amb elles i les coneix; però per recordar-les ha de fer un procés d'espiritualització. L’ànima té una capacitat per arribar a conèixer les Idees però aquesta capacitat està com emboirada pel cos. L’ànima ha de fer un esforç per enlairar-se per sobre dels límits que li vol posar el cos.

Quan l’ànima coneix la Idea en realitat l´està re-coneixent. Per això hi ha diversos nivells en l’ascensió dialèctica. La sensació és el punt de partença del coneixement i per elevar-nos fins l'intel·ligible necessitem l’esforç de la raó i de la dialèctica, que permeten a l’ànima retrobar-se amb el nivell superior que li és propi (les Idees).

MITE DEL CARRO ALAT.

Per explicar el tema de l’ànima i el coneixement, Plató utilitza el mite del Carro Alat.

Les ànimes són eternes, viuen des de l´eternitat al món intel·ligible (en el Topos hiperuranos, el món de sobre del cel) contemplant les idees que també són eternes. Allí les ànimes són felices. Les ànimes marxen en processó cada una a dalt d'un carro tirat per un auriga, amb un cavall blanc i un cavall negre. En un moment determinat el cavall negre es desboca, surt del camí i malgrat els esforços de l´auriga cau en el món sensible.

L’auriga representa la part racional de l’ànima que la guia i la condueix. El cavall blanc representa la part irascible, violenta... i el cavall negre la part concupiscible, sensual, de l’ànima, que és la més baixa. Plató creia que les ànimes són eternes i que s´encarnen en el cos com a càstig d’un pecat de sensualitat.

Per tant la relació entre el cos i l’ànima és purament accidental. Podíem comparar-la a la que tenen el cavall i el cavaller o el pilot i la nau. El pilot governa la nau però no és la nau. L’ànima governa el cos però no és del cos.

Com a instrument de coneixement de les Idees, les ànimes són pures, eternes, immortals, indivisibles, espirituals i simples.

Les ànimes humanes tenen les mateixes característiques que les Idees, per tant l’ànima es troba simplement presonera del cos que és mortal i canviant. L'ànima pretén fugir del cos a través d’un procés de purificació que és la dialèctica ascendent i que implica la millora moral.

LA TEORIA DE LES ÀNIMES, PORTA D’ENTRADA A LA POLÍTICA

Possiblement el tema de l’ànima sigui d’origen pitagòric. Quan Plató parla de l’ànima la considera l’instrument de coneixement per excel·lència, perquè només l’ànima ens porta a les idees. Plató de vegades diu que l´home té un ànima amb tres funcions i de vegades diu que té tres ànimes diferents. En qualsevol cas l’ànima té un món propi que no és el de la matèria sinó el del esperit.Les ànimes en Plató són:

· Ànima racional sensible: És l'ànima superior, l’ànima dels filòsofs, dedicats a la Raó.

· Ànima passional o irascible: És l'ànima dels soldats, defensors de l'ordre en la polis.

· Ànima sensual o concupiscible: És l'ànima dels obrers, artesans, productors.

Cada una d´aquestes ànimes té una virtut pròpia i per tant pertany a una classe social.

Una societat justa és la que conjumina el tipus d’ànima de cada individu amb la seva funció social política.

L´estructura d’una polis justa hauria de reflectir l´estructura de les ànimes dels ciutadans que la formen. Quan l’ànima (ésser profund de l´home) i la funció social coincideixen, aleshores l´home és just i la ciutat és feliç. La kalipolis ha de funcionar amb tres tipus d’ànima que corresponen a tres classes socials:

1- L’ànima racional sensible: És l'ànima superior, l’ànima dels filòsofs.

2- Ànima passional o irascible: És l'ànima dels soldats.

3 - Ànima sensual o concupiscible: És l'ànima dels obrers, artesans, productors.

Hi ha d´haver una pont entre ànima i política:

El filòsof-rei és superior perquè la seva ànima racional ha dominat a les altres dues i li correspon el lloc més alt en l´escala social. Té l’ànima capaç de comprendre la política.

El segon lloc és pels guardians, perquè l’ànima irascible ha dominat la sensualitat materialista, tot i que siguin agressius i violents.

En tercer lloc la menor consideració correspon a l’ànima sensual perquè és un ànima marcada d´autodomini, és l’ànima dels obrers i els artesans, incapaços de copsar la complexitat de la política

Per explicar aquesta teoria de les tres ànimes Plató utilitza de vegades un mite fenici.El famós mite fenici dels tres homes.Hi ha homes d´or (els superiors, els filòsofs-rei,..)hi ha homes d´argent que són els soldats, guerrers,..i finalment hi ha homes de bronze que són els treballadors.

PER QUÈ L’ÀNIMA ÉS IMMORTAL?

Els arguments a favor de la immortalitat de l’ànima es troben en el diàleg Fedó, on Plató intenta de provar "científicament" aquesta opinió provinent de la mística òrfico-pitagòrica.

Tres proves són avalades per la teoria de les Idees.

1.- Si tot coneixement és reminiscència de les Idees contemplades, se’n dedueix la preexistència de l’ànima, perquè és l’ànima qui contempla les idees abans de "caure en el món dels sentits". En el món hi ha realitats visibles i invisibles. Les primeres estan lligades al cos i les segones a l’ànima. Tot el que és visible es corromp i mor; l´invisible és immutable i etern; per tant l’ànima serà immutable i eterna.

2.- L´home troba el coneixement dins la seva ànima, perquè es presenta en forma de record de les coses que hem après en vides anteriors. El coneixement que l’ànima té de les idees demostra que hi ha una familiaritat entre les unes i l´altra. Si les idees són eternes, també ho serà l’ànima.

3.- Els contraris no poden coexistir en una mateixa cosa. Si un cos és fred no pot ser calent. Un ésser viu perquè té ànima; si morís voldria dir que la idea de mort ha expulsat la idea de vida, és a dir, l’ànima. Les coses són com són perquè participen de les idees. Però una cosa no pot participar de dues idees contradictòries. Si l’ànima participa de la idea de vida, no pot participar de la idea de mort.

· El destí final de l’ànima també és descrit en forma mítica. Les ànimes que han usat dignament la pròpia raó tornaran després del període de prova terrena a l’estat originari i seran eternament felices. Les que n´hagin fet un ús indigne, transmigraran de cos en cos, passant d´home a un animal cada vegada més inferior segons quines hagin estat les passions que l´han dominada.

ÈTICA I POLÍTICA.

1.El conservadurisme de Plató:

Plató viu en una època de crisi de la ciutat (polis) a partir de la derrota a la guerra del Peloponès, Atenes entra en decadència i hi ha un període de descomposició social.

La polis resistirà encara fins la època d´Alexandre Magne (contemporani d´Aristòtil, s.III) que imposarà la mónarquia absoluta, acabant amb les llibertats de les ciutats. La ciutat grega, però, tenia dos problemes estructurals greus i importants, que a la llarga la feien difícilment viable. Per una banda era massa complexa en la seva organització (hi havia un munt d’assemblees, grups intermitjos...). En segon problema era que la polis era massa petita per grans capitals, moviment de diners... i qualsevol trasbals (males collites, guerres...) podia arruïnar-la.

Al llarg de la seva vida Plató assisteix en la crisis de confiança de la ciutat en ella mateixa.

Plató no és un demòcrata; no creu en l´àgora com a lloc de debat. La democràcia per ell té una taca (han matat a Sòcrates). Quina democràcia és aquesta que no deixa criticar. Ell dirà sempre que la democràcia és un lloc degenerat, degradat, perquè allà on mana tothom no mana ningú.

Plató busca constantment una alternativa a la crisi de la polis. La seva proposta és el filòsof-rei. El filòsof-rei és la unió del saber més el poder. Només qui coneix la idea de bé pot practicar-la. El filòsof ha dedicat tota la seva vida a la idea de bé, per tant ha de governar. L'altre element de la seva teoria política és la teoria de l’ànima. Cal que hi hagi una harmonia entre la forma de ser profunda de l´home (la seva ànima) i la seva actuació política.

Quan Plató està escrivint els seus diàlegs en la societat grega el model polític i social més admirat era esparta. Però Plató li fa dues crítiques:

1.La violència per la violència és destructiva pera la ciutat. La ciutat ha de ser un lloc de convivència i no d´agressió-

2.Plató considera que la forma de canviar una societat no és mai la violència sinó a través de l´educació. Perquè l´educació ensenya a portar una vida justa.

Sobre el tema de l´educació però cal tenir present que el concepte d'educació per Plató no és el mateix que en Sòcrates.

Plató creu que l´educació ha de ser col·lectiva. La forma d´educar la societat és la llei. Sòcrates en canvi pensava que l´educació ha de ser individual. Canviant l’ànima de cada ciutadà canviem la ciutat. Ho podem comparar amb escombrar un carrer: Sòcrates seria partidari que cadascú escombri el seu portal. Plató, en canvi, defensaria que cal fer una llei prohibint llençar escombraries i contractar un servei de neteja.

Plató planteja temes de política en molts dels seus diàlegs. Hi ha alguns especialment dedicats a aquesta qüestió (República, Les Leis, Polític..) però en molts altres diàlegs hi ha alguna pàgina dedicada a aquest tema (d’una manera secundària).

Plató creu que la filosofia ha de tenir un sentit pràctic, social.

De vegades s´ha dit que la filosofia política de Plató és utòpica. S'hauria de matisar. Una utopia és una proposta impossible de portar-la a la pràctica. Plató no creu que la república i el filòsof-rei siguin utopies. Ell intenta portar-les a la pràctica als tres viatges a Siracussa (Sicíla) Està convençut que la societat, la polis grega necessita una renovació i presenta una alternativa.

Una altra crítica que s´ha fet sovint a Plató és la de que ell era un reaccionari (conservador radical). Això també s´hauria de matisar. Plató no vol recuperar un passat mític impossible. És cert que en un diàleg de vellessa (Críties) parla de l´Atlàntida i diu que aquest època mítica va ser una època feliç però ell no pretén retornar a aquella època, sap que no pot tornar a l´Edat d´Or.República Edat d´Or.Edat dels Homes ciutat dels porcs ciutat dels homes

A la República, Plató distingeix dues grans èpoques en la història:

L´Edat d´Or i l´Edat dels Homes.

L´Edat d´Or va ser un període en què els homes eren governats directament pels déus però aquesta edat d´or es va acabar. Els homes eren feliços fins que un dia els déus els van abandonar i els homes es van quedar sols . Ara vivim en l´edat dels homes que ja no és una època de felicitat absoluta però en canvi els homes són lliures, poden escollir el que fan. Plató no vol tornar a L´Edat d´Or, sap que és impossible.La seva alternativa és per a l´Edat dels Homes, per la ciutat humana.

A La República, Plató distingueix entre dos models d'organització de convivència en l´Edat dels Homes:

1.La ciutat dels porcs.

2.La ciutat dels homes.

La ciutat dels Porcs va fracassar. Era una societat d´individualisme radical. No hi havia col.laboració en el treball. Cada home s'ho havia de fer tot. Era una economia de subsistència i la vida era precària (limitada).

Aquest model social ha estat superat per la Ciutat dels Homes , la ciutat dels homes té un nivell de vida i de consum més alt perquè hi ha divisió del treball i relacions de col.laboració i d´intercanvi. La ciutat dels homes té qualitat de vida.

El que pretén Plató és solucionar la crisi d´aquesta ciutat dels homes. Plató sap que la política pertany al món sensible i, per tant, la seva decadència a llarg plaç és inevitable perquè tot el que està en el món sensible és imperfecte i mutable. La República és l'intent d´evitar al màxim aquesta decadència de la polis.

ELS RÈGIMS POLÍTICS EN PLATÓ

Segons Plató hi ha cinc tipus de règims polítics. Proposa una gradació des del món perfecte, que és l´aristocràcia, fins els més imperfectes que són la democràcia i la tirania.

ARISTOCRÀCIA

TIMOCRÀCIA

OLIGARQUIA

DEMOCRÀCIA (-)

TIRANIA (-)

Aristocràcia: En grec, Aristos vol dir el millor i cratos poder. L'aristocràcia és el govern dels millors. Dels magistrats que tenen l’ànima millor, més perfecte. Està dirigida pel filòsof-rei, perquè el filòsof és el que millor coneix la idea de bé i per tant qui millor pot portar-la a la pràctica.

Aquest govern entra en crisi per error dels magistrats quan analitzen l’ànima dels infants.

Aleshores apareix la Timocràcia (en grec timos=valor). És el govern dels militars (són els que tenen l’ànima d´argent, plata). És un govern excessivament violent. Els guerrers volen governar la ciutat com si es tractés d’un quarter i això provoca injustícies. Hi ha una revolució com a conseqüència de la violència i aleshores apareix la Oligarquia.

Oligarquia ( En grec oligos=pocs) "Govern dels pocs": és el govern dels rics que són sempre una minoria. Els rics són sempre egoistes, cada vegada volen ser més rics i això fa que els pobres també cada vegada siguin més pobres. Així es provoca una revolució popular com a conseqüència de la qual apareix la democràcia

Democràcia: (demos=poble). Etimològicament és el poder del poble, entès com igualtat davant la llei. Era el model de Pèricles, que havia fracassat en les guerres del Peloponès. És un règim d’opinió pública. Plató és radicalment contrari a aquest règim i fa una sèrie de crítiques:

1.- Quan governa tothom és com si no governés ningú, no hi ha ordre.

2.- En la democràcia no governa el millor sinó el més popular. De la mateixa manera que la nau no l’ha de governar el més popular sinó un capità expert, l’Estat ha de ser també governat pel millor coneixedor

3.- En la democràcia tothom té el mateix dret, el vot és independentment del coneixement, de manera que qüestions que afecten a tothom són decidides per ignorants.

4.- La democràcia provoca una situació de desordre com a conseqüència de la qual es produeix un cop d´Estat i apareix la Tirania o dictadura.

La tirania o dictadura és el govern radicalment més injust. Apareix com conseqüència de la degradació de la democràcia. A la Tirania no hi ha cap virtut ni cap tipus de llei excepte la voluntat del tirà.

Plató creu que els règims polítics se succeeixen els uns als altres d’una manera cíclica de manera que la seva època era de decadència absoluta i calia preparar altre cop l´arribada del filòsof-rei.

Plató planteja el tema de la decadència dels règims polítics d’una manera original. Descobreix que els governs cauen pels seus propis errors i per la corrupció interna: primer un règim polític es podreix interiorment i després pot ser derrotat pels seus enemics com a conseqüència de la seva prèvia crisi moral.

LES CLASSES SOCIALS EN LA REPÚBLICA

La República és un intent de fonamentar un estat just. Per aconseguir l’harmonia d’un estat cal que hi hagi una relació estricta entre el tipus d’ànima de la persona i la funció que fa en la societat. Quan l’infant neix els magistrats observen la seva ànima i decideixen a quina classe social ha de pertànyer. L'estat s´encarrega absolutament dels infants i els educa per a que realitzin la funció social per a la qual estan predeterminats.

Plató sap que la política pertany al món sensible, per tant inevitablement com tot el que pertany al món sensible està destinada a la degradació i la decadència. Però creu que es pot retardar aquesta decadència a través de una societat ideal en la que hi hagi ordre. El concepte fonamental en la República és el concepte de nomos (llei i ordre inseparablement).

En una República justa la llei ha de ser coneguda i acceptada per tots els ciutadans i ha de ser superior a la simple suma de les voluntats individuals. Plató, com el seu mestre Sòcrates, considera que el greu error de la política grega tal com l’havien configurat els sofistes fou creure que les lleis poden canviar quan canvien els nostres interessos. Així havia començat el relativisme i s’havia perdut la dimensió comunitària de la convivència, en la mesura que el Bé comú havia estat abandonat per la persuasió i els interessos subjectius. Cal recuperar el sentit col·lectiu de la ciutat i el primer esforç del filòsof-rei ha de consistir a fer que els ciutadans perdin de vista els seus interessos personals o familiars per centrar-se en la defensa de la ciutat com a entitat del tot superior a les limitades voluntats individuals.

La llei és superior a la voluntat individual i els habitants de la República han de creure que té un valor universal, indubtable. En l’última obra, Les lleis, arribarà a dir que les lleis són sagrades, intocables, no es poden discutir. La llei ha de posar ordre en la ciutat. "Ordre" no significa només evitar aldarulls al carrer, sinó que d’una manera més profunda ordre vol dir que cada ciutadà ha de saber quin és el lloc que ocupa en la ciutat i actuar en conseqüència.

A la societat ideal de Plató només hi ha tres classes socials: els magistrats, els guerrers i soldats i els productors o obrers.

A cada classe hi correspon una virtut moral, un ofici i un ànima. Com que cada classe té un ànima, també té un caràcter propi, una forma de ser i de pensar que li és característica.

En esquema l’estat platònic seria:

ESTAT

CLASSES: MAGISTRATS GUERRERS PRODUCTORS

VIRTUT: Prudència (saviesa) Fortalesa Temprança (moderació)

OFICI: Legislar (governar) Defensar l’estat Produir aliments i serveis

ÀNIMA: Racional Irascible Concupiscible

HARMONIA DE L’ESTAT

INFANTS, DONES, COMERCIANTS I ARTISTES EN LA REPÚBLICA

L’estat platònic és totalitari en el sentit que Plató aspira a controlar tots els aspectes de la vida humana (i això inclou també els sentiments, les emocions...) Res pot ser aliè a l’interès de l’Estat. Per això dóna una gran importància a l´educació, que entén com una forma de "domesticació". A la ciutat platònica la família ha estat abolida. Els nens depenen de l’Estat des del principi. Els magistrats estudien les ànimes dels infants i els destinen a una de les tres classes socials de tal forma que cada individu serà educat per servir la societat en els rengles de la seva classe i mai no en podrà sortir.

En la ciutat platònica no hi ha canvi social. Els infants no pertanyen als seus pares, sinó a l'Estat. Per impedir que els magistrats afavoreixin els seus propis fills, Plató propugna el comunitarisme de les dones. Consisteix en que hi hagi una absoluta llibertat sexual. Totes les dones són de tots els homes i viceversa, de tal manera que els magistrats mai no podran estar segurs de quins són els seus fills. En el fons es tracta de compensar l'opressió política amb l'alliberament sexual.

Plató admet que les dones poden ser guerreres i fins i tot filòsofs-reis, cosa que considerant la repressió i l'aïllament en què vivien les dones a l'antiga Grècia, de vegades s'ha considerat com una mena de "feminisme". Però en realitat és una conseqüència del sistema platònic, perquè el coneixement no depèn del cos (que és quelcom accidental) sinó de l’ànima que és eterna i per tant cal acceptar la possibilitat que una ànima de filòsof-rei pugui trobar-se en un cos de dona.

A la República no hi ha esclaus però a la pràctica tothom és esclau, perquè a l’estat és absolutament autoritari i no permet cap llibertat individual. Popper deia que en "La República" hi ha pastors (magistrats), gossos(guerrers) i ramat (productors). Tampoc no hi ha comerciants perquè el comerç obliga a viatjar, a conèixer altres mentalitats... i precisament això és el que vol impedir Plató. La República ha de ser autàrquica (autosuficient) i restringir al màxim els contactes amb les altres polis. Cal que els habitants de la seva ciutat ideal no tinguin coneixement del "pervers" món exterior i visquin dedicats exclusivament a la virtut.

En la República de Plató no hi ha poetes ni artistes perquè l'art és una forma de desordre de la societat. L'art es "massa humà", Plató creia que els grans artistes del s.V havien humanitzat excessivament els déus i per tant els havien fet perdre l´aura de misteri sagrat. Quan l’art apropa massa la divinitat, li fa perdre el respecte i sense fe en els déus, els homes també perden la fe en la ciutat o en l’amistat que són virtuts divines. A més, l’art enganya perquè ens fa creure que existeix bellesa en el món sensible quan l’única Bellesa real és l´intel.ligible; només les Idees són belles, estrictament parlant. Plató expulsa els artistes i els poetes perquè ells situen els sentiments en el lloc que només pot ocupar la Raó. En el fons, Plató tenia una concepció "romàntica" de l’art, com si l’art fos una mena de "furor sagrat" que inevitablement provoca hybris.

EL TOTALITARISME DE PLATÓ

Tota la filosofia política de Plató està condicionada per la percepció que tenia sobre la crisi de la polis atenesa i per la mort del seu mestre, que considera un crim d'estat. La ciutat li sembla injusta perquè el saber i el poder no estan unificats. Governen els més populars, però no els més savis. L'alternativa de Plató és un govern autoritari, guiat pel filòsof rei. En l'Estat autoritari cal procurar que tothom sigui igual, que no hi hagi ni rics ni pobres, perquè tots dos extrems són igualment dolents per al bé comú. Però, a més, cal que siguin només els magistrats i el filòsof rei el únics que prenguin decisions polítiques perquè són els únics tècnics, coneixedors de l'Estat.

El filòsof-rei ha dedicat un llarg període al coneixement (només es pot ser filòsof-rei a partir dels 50 anys) i per això sap realment. Les altres classes socials s'han de limitar a obeir. La raó fonamental de l'absolutisme és procurar que hi hagi un Estat de tots i no només d'uns quants. Si governa un partit, ho farà d'acord amb el que demanen els seus partidaris i marginarà la resta de la població. Per això Plató creu que ha de governar el savi, que està al marge de bàndols i partits i que pot veure les coses sense apassionament perquè ha esmerçat la seva vida a l'estudi de la idea de Bé (Justícia) i a la millora de la seva ànima.

El totalitarisme platònic comporta que els magistrats tenen dret a decidir absolutament sobre tot el poble, sense demanar mai l'opinió de les altres classes.

Així, per exemple els magistrats poden:

Decidir a quina classe social pertany cada infant.

Decidir quin treball han de fer els membres de les altres classes.

Decidir el nombre de matrimonis.

Decidir sobre l'educació de totes les altres classes socials

De totes aquestes tasques, la més important és l'educació a través de la qual els membres de les altres classes socials han d'acabar trobant natural, un sistema que és del tot artificiós. Un Estat en què, a través de l'educació, des de la primera infància s’hagi inculcat a tothom l'obediència als magistrats podria enfrontar-se segons Plató amb més possibilitats d'èxit a la decadència política.

Cal fer una matisació important quan es diu que Plató és el pare dels totalitarismes moderns (Popper). Els totalitarismes moderns molt sovint tenen un aspecte d'arbitrarietat. Les ordres que es donen són absurdes, no tenen cap sentit, depenen de l'humor variable del dictador o del buròcrata de torn. En canvi, al menys teòricament, el totalitarisme platònic implica un aspecte d'ordre i jerarquia important. El filòsof-rei no és un vulgar dictador que opera fent el que li dóna la gana, sinó que quan governa té el pensament posat en la realització d'una polis justa i mai d'un profit personal En la kalípolis, tot està adreçat a la idea de Justícia i tothom (fins i tot els magistrats que no poden tenir propietat privada) està subordinat a la realització del Bé.

L'EDUCACIÓ DEL FILÒSOF-REI.

En la República l'educació és per a tothom, sense diferències de sexe, ni d’origen social. Però no és la mateixa educació per a tothom. L'educació és paternalista (són els magistrats els qui decideixen que cal ensenyar), estatista (només l'estat té el monopoli de l'educació) i sense cap paper dels pares (Plató diu que cal allunyar els fills dels pares i fins i tot enviar els pares al camp, perquè no interfereixin en l'educació dels fills -República, final llibre VII).

De totes les educacions la més especial i important és la del filòsof rei (que s'explica al llibre VII). De fet, el filòsof rei és educat fins als vint anys igual que el guardià. Ha de fer gimnàstica, música i poesia. Posteriorment durant deu anys hi haurà una selecció: aprendrà aritmètica, càlcul, geometria i astronomia. Als trenta anys ja seran aptes per aprendre la dialèctica i finalment a cinquanta anys podrà ser filòsof rei.

Cal destacar que el filòsof rei (saber+poder) és un governant que coneix el que és bo perquè ha dedicat la seva vida a l'estudi del Bé i , en conseqüència, és qui el pot portar a la pràctica. Plató admet, fins i tot, que el filòsof rei pot mentir perquè ho fa amb bona intenció, per a governar millor la ciutat.

EL LLIBRE VIIè. de LA REPÚBLICA. RESUM

El llibre VIIè de La República narra les diverses etapes que marquen l'ascensió del filòsof fins a la saviesa suprema (la ciència del Bé), única capaç de fer-lo apte per governar la Ciutat ideal. Aquesta ascensió s'explica de dues maneres:

1.- D'una manera al·legòrica: a través del conegut mite de la caverna

2.- D'una manera explícita:

En la definició del contingut i de l'esperit de l'ensenyament.

En la descripció dels diversos moments de la carrera del filòsof des de la seva

joventut fins a l'edat necessària per governar la Ciutat.

L’AL·LEGORIA DE LA CAVERNA. (514a - 517b).

Sòcrates convida Glaucó a imaginar uns presoners encadenats al fons d'una caverna, amb el cos i el cap immobilitzat que veuen desfilar ombres, reflectides en un envà i que senten ressonar unes veus, sense saber d'on surten. Al fons de la caverna hi ha un petit foc que il·lumina la presó, gràcies al qual hi ha una llum tènue.

Un d'aquests presoners és alliberat , pot sortir, veure els objectes que tan sols coneixia per les ombres, descobreix que hi ha un foc que és la causa de la llum. Finalment pot sortir de la caverna. Al principi no pot suportar la llum del sol, mira primer les ombres de les plantes, dels animals. dels éssers vius, i la llum del sol reflectida a l'aigua. Finalment gosa veure els objectes tal com són i sobretot mira el sol mateix.

El presoner que ha contemplat aquestes meravelles no accepta fàcilment retornar a la caverna. Quan torna a baixar porta encara els ulls inundats de llum del dia i és incapaç de destriar les ombres. Per la seva poca traça els altres presoners se'n riuen i, finalment, acaben matant-lo.

Sentit de l’al·legoria (517b-519c)

El món de la caverna representa el món sensible i el món del dia representa el món intel·ligible.

L'un i l'altre posseeixen la seva llum respectiva: la caverna és il·luminada per un foc, el món extern és il·luminat pel sol. El sol representa el Bé que il·lumina i dóna sentit al món intel·ligible.

Dos nivells de realitat : un d'inferior (ombres/reflexos...) i un de superior de realitats veritables

De la mateixa manera que el món del dia és més clar i té més realitat que el món de la caverna, també el món intel·ligible és més clar i més real que el món sensible.

El mite representa les diferents etapes de l'educació i de la progressió del filòsof envers la Idea de Bé. Fins que no arribi a conèixer la Idea de Bé no podrà governar la Ciutat. [als apunts hi ha les altres interpretacions del mite].

LES CIÈNCIES NECESSÀRIES PER A L'EDUCACIÓ DEL FILÒSOF (521a-535a)

L'educació del filòsof consisteix a allunyar l'ànima del món obscur de l'opinió i portar-la envers la llum de la veritat. Com es fa això?: Ensenyant l'ànima a desenganxar-se dels sentits. Per això són útils les matemàtiques (ciència de intel·ligible).

Les matemàtiques (522c-531c)

Plató distingeix successivament : aritmètica, geometria (estereometria), astronomia i ciència de l'harmonia. Aquestes ciències no han de ser estudiades per la seva utilitat (comptabilitat, negoci, mesura de les distàncies, navegació, agricultura...), sinó per la formació militar (521)[perquè els magistrats són d'antuvi guerrers] i per estimular la intel·ligència. Les matemàtiques han de permetre que l'ànima surti de la caverna. Aquestes ciències desvelen l'existència d'un món intel·ligible, però ho fan com si encara es tractés d'un somni.

Matemàtiques i dialèctica (531d-535a)

Les matemàtiques ens donen només una idea de món intel·ligible a través d'un suport sensible i material: el suport de les figures sensibles, perquè tot problema matemàtic a Grècia esdevenia un problema de geometria. Per això les matemàtiques són només un preludi a la dialèctica, veritable ciència de les realitats intel·ligibles o de les Idees. En la dialèctica l'ànima s'eleva a una visió de conjunt de les ciències, per anar més enllà dels principis o de les hipòtesis que cadascuna d'elles considera, fins al coneixement del principi absolut del Bé.

Sense el coneixement del Bé, meta essencial de la dialèctica, l'home es comporta erròniament i el filòsof no pot conèixer què és veritablement una ciutat justa.

LA SELECCIÓ I LA FORMACIÓ PROGRESSIVA DELS FILÒSOFS (535a-541b)

Qui haurà d'estudiar matemàtiques, astronomia, harmonia, dialèctica i la ciència del Bé?. La resposta de Plató és òbvia: els qui tinguin les qualitats d'un guardià coratjós i, al mateix temps, disposicions intel·lectuals (memòria, gust pels estudis...) A quina edat cal estudiar?. La matemàtica cal iniciar-la de jove, però sense forçar, com si es tractés d'un joc, de tal manera que es pugui distingir més fàcilment els més ben dotats (un cop acabats els dos o tres anys obligatoris de gimnàstica). Quan els individus tinguin vint anys es quedaran els més ben preparats i se'ls presentaran els estudis matemàtics sota un aspecte sintètic, per distingir millor el més aptes per a la dialèctica (que demana una intel·ligència sintètica). A trenta anys els qui raonin millor, els més ben preparats i que no facin un ús sofístic dels seus coneixements, podran practicar la dialèctica durant cinc anys. Després caldrà que facin quinze anys més d'exercicis militars, per no perdre l'experiència.

Finalment a l'edat de cinquanta anys, els millors, els qui més s'hauran distingit pel seu amor al coneixement, s'elevaran fins a la ciència del Bé. Tindran sempre al cap el Bé com a model i com a finalitat per governar la Ciutat i formar els seus successors, alternant la preocupació política i la contemplació filosòfica, (pràctica i teoria).

Quan morin, seran venerats com déus. Plató considera que una ciutat d'aquesta mena no és una quimera. És possible realitzar-la si diversos filòsofs es posen al davant de la Ciutat , i si per començar s'educa els infants de menys de deu anys, encara no fets malbé per l'educació dels seus pares, i s'envia els pares al camp.

UNA VALORACIÓ DEL LLIBRE VIIè DE LA REPÚBLICA.

Què ens aporta encara avui una lectura de Plató i del llibre VIIè de La República?. Fonamentalment ens convida a una conversió a la intel·ligència. Això significa en primer lloc que ens obliga a desconfiar de les nostres opinions i de les opinions fluctuants de cadascú, fins a ser capaços de poder exclamar com Sòcrates: "només sé que no sé res".

Aquesta reserva és l'única actitud susceptible de fer-nos pensar (d’engrescar-nos a pensar), i a posar en qüestió -en diàleg amb l'altre o amb nosaltres mateixos-, cadascuna de les nostres afirmacions, no per portar-nos a cap escepticisme desenganyat, sinó per assolir la Veritat.

Perquè, com ens diu Plató contra el que ensenyaven els sofistes, no som nosaltres qui inventem la Veritat. És la Veritat qui ens interpel·la i ens sol·licita. El nostre desig de la Veritat, del Bé, de la Bellesa, de la Justícia... no és gratuït i mancat de raó: el tenim en nosaltres perquè hi ha una Veritat, un Bé, una Bellesa o una Justícia que ens sentim incitats a cercar. Les coneixem íntimament al fons del nostre cor. Només cal que les recordem. I els que ens impedeix seguir aquesta crida de la Veritat és l'atracció de les veritats fàcils, les que provenen del testimoni dels sentits o les que inspiren les opinions vulgars.

La conversió a la intel·ligència, a què ens convida la lectura de Plató i que explica l’al·legoria de la caverna, consisteix a invertir els nostres criteris d'evidència: les realitats materials i corporals que ens semblen més "reals" que les "quimeres" del Bé, del Bell, del Just, del Diví... en realitats són quimeres i aparences. Així els nostres desigs que fan referència a realitats aparentment concretes d'aquí a baix (el diner, els honors, el poder...) són decebuts: perquè nosaltres perseguíem con el Quixot, fantasmes de realitats. El que semblava, per contra, "irreal", la pura ficció de les Idees, s'imposa com a Veritable realitat, més veritable que els objectes sensibles. I la contemplació d'aquestes Idees és l'únic que pot acontentar el nostre desig de veritat i perfecció.

Autor: Ramón Alcoberro